Principiant, no hi ha començament; el començament es fa al començar.

“I què es comença?”. Doncs, el començament.

“Sí, és clar, però el començament de quina cosa?” Què sé jo. Si el sabés no hauria de començar-lo—i començaria una altra cosa. Començar és tot, fins que ja no ho és. Llavors no és res.

“No em fotis, de nou les teves merdes.”

Sí.

Tornant al tema, ara mateix el començament són dues coses: que ets, i que les coses són com són. “Anem, va. I doncs quina cosa ets?”. No ho sé. Per què el preguntes? “Tu vas dir-ho fa un moment”.

Hmm…

Ah, ara entenc.

Veiem, segona presa. El començament són dues coses: que ara mateix ets, i que les coses ara mateix són com són. Ja ho entens? “Sí”. És que ets. “Ho sé”. No és què ets. “Que sí, que ja ho pesco, pesat!”.

Molt bé. Amb això ja em arribat a la final del començament. Començarem novament des del començament qualque altra vegada. “No, collons, hòstia! Tornes a tallar a mig cam

Les coses són com són i no hi ha res que puguis fer per evitar-ho. “Oi, és clar que pots”—podries dir. Doncs sí, en molts casos de fet pots fer alguna cosa. I ara, com seran les coses?

Esperem que aleshores les coses siguin diferents però, passi el que passi, tingues èxit o no, les coses són com són—de bell nou. “Va bé, d’acord, les coses són com són. Però pots canviar-les per a què siguin com vols que siguin!” És cert, a vegades és així. Però a vegades no ho és. Així són les coses, i no hi ha res que puguis fer per canviar-ho.

“Aviam, no em fotis! Retorqueixes tot perquè sí!”. Veritablement ho creus?

“…”

De debò?

“…doncs sí”. Llavors, suposo que així és com són les coses.